A CAL COIX DE LA VALL

Relat d’en Tomeu

Els fa res que segui aquí? Al compartiment del costat tothom fuma i ja n’he tingut prou de fum jo, avui, a fe de Déu!  Endemés, aquell galifardeu que hi ha, s’assembla com un comdemnat a l’Enric. Sí, sí, a l’Enric, ja us ho dic jo. Ah!, és clar, no sabeu pas qui és l’Enric, doncs bé, és...

Va arribar a casa que feia pena: esprimatxat, esmaperdut, remullat de dalt a baix. Alt, cabells negres esbullats que li queien sobre la cara on hi destacaven per sobre de tot els ulls enormes i foscos com una gola de llop. El rictus de la cara i la seva expressió traslluïa una barreja de por, espant i sorpresa. Anava de xiruca. Bé, ja m’enteneu! Pantalons arrapats i descosits, amb la samarreta baldera. No sé pas que caram hi busquen per aquells viarals amb la motxilla a l’esquena, un tros de pa sec – “bocata” en diuen ara- i la cantimplora buida.

Prou que ho devia tenir tot preparat, el molt carallot!

Era una nit de llamps i trons i be li havia de donar aixopluc, no creieu?. La Carme, bona dona, una santa, de seguit el va fer entrar. Tot i anar tant xop, feia patxoca:

-         Només fins que m’assequi; em va dir.

Carai! Vatua Déu! La sequera li va durar forces dies. Li vaig oferir vi del racó. No parava d’aixecar el colze, el noi. I aquells ulls..., aquells ulls com els del galifardeu d’aquí al costat: grossos, negres, penetrants; no deixaven la dona de petja. Se la mirava de dalt a baix i de baix a dalt com un tanoca, com si mai hagués vist dona. S’hi va estar força dies a casa, l’Enric. Us faré llenya- em deia. Ja us adobo això. I jo veia la Carme altra cop riallera, feliç. Vaig decidir doncs, llogar-lo per a les feines més pesades i així, si li donava feina es deixaria de fer aquelles mirades, estaria tan rebentat que li passarien les ganes de fer carantoines i manetes i ullades de reüll i somriures mal dissimulats. Maleït el dia, vatua l’olla! Que vaig fer un pas així!

Val a dir, però, que la Carme és de bon mirar, bé... ara potser no ho és tant.

Ens vam conèixer a la Festa Major del poble i era la xicota més alegre i trempada que veia. De seguit ens vam ullar. Tres agarraos i unes quantes moixaines de les que agraden a les dones i ja la vaig tenir llesta. “Em sembla que aquesta em sortirà bé” vaig pensar. I tal dia farà un any, i dos i tres, fins a deu de casats.

I prou bé que em va sortir. Prou espavilada per la feina, la casa com un mirall i el menjar,...ah! el menjar. Ni el millor restaurant de ciutat.

Només tenia una dèria, reina dels cels, que no compartíem ni poc ni gens: sortir ,sortir,  sortir; anar al ball, a les festes, a veure a un i a un altre...Però on hem d’anar, refot! Us imagineu!! Estàs tot lo dia trescant, feina per aquí i per allà i només esperes per arribar a casa i que et contemplin que prou bé que t’ho mereixes. El sopar a taula i la dona al llit. Vès si no s’és feliç així!

Però ella insistint, insistint.

Algun dia prou li vaig fer cas. I llavors ella es mudava tota cofoia. Bé, es mudava... millor dit, es transformava: vestit cenyit, pintarrajeada, cabells recollits i mitges de seda, un goig de bo de bo! A mi això no m’agradava.

Quan arribàvem a lloc jo ja volia marxar; tot eren mirades, aquells esprimatxats semblava que se la volien menjar amb els ulls, com l’Enric.

Després de quatre sortides i quatre envelats vaig decidir que allò s’havia d’acabar. Vaig comprar la tele; bé que era entretingut: festes, concursos, pel·lis. I els partits de futbol!!: jo, al sofà amb una cervesa i un puret, tranquil com el que més, veient córrer la pilota amunt i avall; podia cridar a cor que vols, i caram!, hi havia àrbitres que estaven pagats: fatxenda, gavatx!!, mal parit!! Fot-li!!!! Goooooollllllll!!!!!!!!!

Quedava tan cansat que quan anava al llit i la dona em feia moixaines, jo no estava per res, encara tenia el cap ple de joc. Oh!!, i feia “quinielas”, llàstima que no vaig encertar mai els catorze, bé, tampoc els tretze ni els dotze; algun cop en vaig fer deu! Però quan guanyava el Barça, m’animava com el que més i tenia desig de dona. Ella múrria, semblava que no volia ni mirar-me: avui tinc mal de cap, avui estic cansada, deixa’m!, quina pudor de cervesa que fas. Tot excuses de mal pagador. La dona va anar quedant insulsa, havia anat perdent la vivor, sabeu.

Finalment, li vaig comprar el vídeo. Quan anava a ciutat llogava unes quantes pel·lícules per passar la setmana: del Wayne o del Fred Aster, o d’aquell.... com es deia..... el guaperes, home!....si, això, el Paul Newton.

Fins que va arribar l’Enric.

Els veia a la cuina; quan jo entrava feien aquells dissimulos que es noten tant. Anava al cobert i allà estaven mirant-se com dos pardalets. A fe de Déu que me n’he de pensar alguna, em vaig dir.

I avui, quan menys m’ho esperava se m’ha presentat l’ocasió. El que passa és que no m’ha sortit tant rodó com em creia, valga’m Déu! Però al cap i a la fi si la Carme no era meva, si ja estava mústia, tant se val, per posar el sopar a taula en puc trobar una altra. Encara sóc de bon veure, jo.

Doncs avui, fent endreços al cobert he trobat unes llaunes de benzina que ja creia perdudes. Pel tractor, m’he dit de primer. De cop, al girar-me, m’els he vist, ben amorrats estaven, petonejant-se i fent-se carantoines. Ja no eren mirades això! I a un home, que voleu que us digui, se li encén la sang!

De tanta llenya com m’ha volgut fer, el poca vergonya, el cobert n’estava ple i la palla acabada d’assecar; tant seca com la secada de l’Enric.

No sé pas què m’ha passat pel cap...

Bo que he sortit corrent, cames ajudeu-me. Tot era fum allò!

Relat de la Carme

Bé, per fi, ja està. Ràpid i net. Com havíem planejat.

Però on és l’Enric? Enric!, Enric!

No cal que m’amoïni, deu haver sortit. He! Com es quedarà en Tomeu! M’agradaria veure la cara que farà. El poca pena ! Potser si que es pensava que m’estaria consumint tota la vida amb ell. Jo, encara faig goig. Em mereixo una altra cosa; no un home que només està de bones quan està tip. I menja com un bacó, el desgraciat.

Una dona sóc, no una serventa, ni sa mare que li ha permès tot. Sort que és morta ja. Encara li ho haig d’agrair, però. Si no arriba a ser per ella... Pobra dona, però, m’ha fet un favor i no sap pas quin! Això que la vem portar a casa a contracor, és a dir, a contracor era jo que estava. Ara només em falta la sogra! Malalta, posa-li el menjar, cuida-la, fes-li tot, i somrient! Ha durant uns mesos aquesta creu, però, pobra dona, s’ha mort aquest mes. Va anar quedant quieta i pansida com un pollet que diuen i ens hem tret un pes de sobre! Ah! Un bon picot que li ha deixat al Tomeu, tot i que no en veurà cap, és clar. Sort encara que entrant a l’habitació la vaig fer garlar abans no es morís: m’ho heu de dir tot, dona, on teniu els papers, les joies, els diners,.... no voldrà pas que se’ls quedi La Caixa els quartos! Això la va fer decidir a xerrar pels descosits. Vaig fer les operacions convenients amb les llibretes i fer-la signar mentre encara podia, que si no no els haguéssim pogut treure. I la molt mala peça, se n0havia guardat a casa, com abans feien els vells. Carme – em va dir- al pot de sucre que està a l’armari de la cuina, al darrera de la gerra de llet, hi ha uns estalvis. Digues-li al Tomeu, sobre tot, que potser ja no se’n recorda! Si, dona no pateixi –encara li vaig dir. “Digues-li al Tomeu”, una mica més se m’escapa el riure! Si, vaig pensar, estàs fresca!, això ha de ser per l’Enric i per mi. I mentre tenia el Tomeu mirant el seu Barça del cor, va ser el més fàcil: anar a la cuina a fer el sopar i agafar el pot i posar-lo al cistell de la compra: vaig a l’hort a buscar un enciam!, li vaig dir. Ni em va sentir tant capficat com estava amb la piloteta dels nassos. Ara amb l’Enric marxarem lluny , ben lluny. Del Tomeu ja se n’encarregarà la poli.

Com en una pel·lícula. Aquella que vaig veure fa un temps al vídeo que em va comprar el Tomeu per a que estigués “contenteta”, em va dir. També li hauré de donar les gràcies, al final de tot. Si no arriba a ser per això. D’allí en vaig treure la idea i la vaig explicar a l’Enric; si va avenir de seguida el meu xicot!. 

No podia suportar més. A casa tot lo dia, ni tant sols a ma mare podia anar a veure. “Tothom et mira”, deia, “ no vagis provocant”; però bé m’havia d’arreglar, jo. No pots sortir de qualsevol manera, llavors si que tothom et mira! Ell be prou que hagués volgut que sortís feta un nyap, una pena,...com la “cenicienta”. Però ara seré princesa, princesa per al meu Enric. Princesa, bombó, xocolateta, pardalet, rateta meva,... tot això em diu. I em mira amb tanta tendresa. No com aquell dropo que quan hi penso encara m’en faig creus com he pogut aguantar tant!

L’Enric sí que em sabia mirar, i mimar-me. El dia que va arribar a casa: aquell dia...Anava xop, ben xop, l’aigua li regalimava per tota la cara i barba avall, estava tant espantat!. Al moment vaig saber que seria per mi, que estaríem junts, sempre, sempre.

Vaig fer el que vaig poder per a que es quedés: et falten braços, Tomeu, vas massa cansat, ell és fort, jove, li podríem donar alguna coseta i que fes la feina pesada; podràs descansar, que bé que t’ho mereixes, sempre treballant...

Sí, sempre treballant per a res, ja em diràs, per quatre xavos. Sort que s’ha mort sa mare. El molt tanoca no té classe per a guanyar més; endrapar sí que en sap! I jo tot lo dia a la cuina, corsecant-me. Ell arribava a casa i s’aclofava al sofà i au! Aquí estic jo el rei de la casa, que m’ho facin tot.

Però mira, s’hi va avenir a llogar a l’Enric. Li vam donar quatre peles, un lloc al cobert i la manutenció. Com que el noi estava sense feina i jo li feia gràcia, doncs es va quedar de ganes. I ha treballat de valent. Poc a poc vam anar planejant junts l’asunto.

Li vam posar els bidons ben a la vista. L’Enric se n’ha encarregat de tot. Ha omplert el cobert de llenya, pobre, tot lo dia donant cops de destral, per a la llar de foc a l’hivern, vam pensar. I va recollir la palla, ben seca, que farà força fum. Sortirà corrent. Vam esperar que passés pel cobert i el vam animar una miqueta amb les nostres carantoines. L’Enric m’anava petonejant i engrapant: deixa’m estar, li vaig dir, que foterà el camp! No dona, ell que  xiuxiuejava; com més enfilat, més perdrà el cap. I tant que l’ha perdut!

I la sorpresa que s’endurà. També se n’ha encarregat l’Enric, d’això. Quan arribi a l’estació l’estaran esperant,... a la garjola, de pet, pobre. Deu pensar que som morts!

Però on és l’Enric?. Enric, Enric!!

Deu ser fora, ja. Més val que m’espavili, ja no veig per on vaig i se m’està ficant el fum al coll i als ulls. Necessito respirar.

Ja sóc a la porta. La porta,.. sempre ha anat forta..., no la puc obrir. Enric!!, la porta!! Cada cop hi ha més fum aquí dins!

La porta, la porta, maleïda porta, Enric! Enric! Enric!!

Relat de l’Enric

Si, vés cridant, vés cridant. Que t’ho penses que sortiràs. Una ocasió així...

Me l’he ficada ben al pot, aquesta meuca: estava embadalida amb mi, enganxosa, ensucrada,...

I aquell home poca-pena que tenia per marit. Acabarà bé aquell també. Poc s’ho espera, el paio.

M’ha sortit rodó; poc m’ho podia pensar jo el dia de la tronada. Ben moll estava: Em deixaran entrar, vaig pensar. Un cop dins, ella ja no em va deixar de petja que diuen. Tot lo dia davant i darrera, no me la podia treure de sobre. Prou que va convèncer l’home per a que els fes les feines. Ara, Enric això, ara Enric allò,... S’ho feia venir bé per a que els fes alguna coseta entretinguda, un pel lluny de la casa, a l’estable, als límits del terreny com quan em va fer posar estaques per delimitar tota la propietat. Ja ho crec que me’n vaig adonar de la propietat que tenien, unes quantes hectàrees de terra bona i cultivable. I pensar que era tota d’aquests dos talosos.... no m’ho podia ni creure que hi hagués gent d’aquesta mena. Oh! I ni se l’havien guanyada!... Tot herència!!!!. Que ja et dic jo que n’hi ha que han nascut amb estrella i d’altres ben estrellats, a fe de Déu!

Ara que quan em van explicar la mort de la sogra. Allò em va agradar. Encara en treure’m suc d’aquí! em vaig dir. I vaig continuar la comèdia: que si un ullet per aquí, una “ tocadeta” per allà, petonets, galindaines, amoretes,...hi havia dies que em venia basca, però bé s’ho valia. Quan la pobra dona, l’Agustineta, la va palmar,.... ei!, sembla que feia temps que estava malalta i ells la “suportaven”... que era també pesada la sogra! Quan venia el metge a visitar-la no paraven de gemegar: ai! Senyor doctor, com ens hem de veure!..., quina creu!.... Som massa bons, ja ho pot dir, ja! Però davant del futur que se’ls presentava pràcticament sense fer res, ja podien aguantar, ja! I l’herència que van cobrar va ser un bon picot! I mira si va ser bleda que em va fer acompanyar-la a tots els tràmits: al gestor, a la caixa, al notari,... Tot ho vaig saber!

Hem de fer alguna cosa, Carme, jo ja no puc viure sense tu. Hem de pensar-ne alguna, perquè els anys van passant, Carme, i hem de fer arrels. Hem de dir-li al Tomeu. No!!, va exclamar, pobre de mi, si ho sabés em mataria. Si home!, matar-la... si el tanoca del Tomeu no matava ni una mosca! Doncs, hem d’idear un pla!

I a sobre, ella mateixa va fer el pla. De pel·lícula, va dir. Si, si, de pel·lícula... i jo vaig perfeccionar el guió.

.... Si. Crida!, crida!, bleda!, així t’ofegaràs més aviat.

M’he de donar pressa amb aquest trasto de cotxe. No sé perquè amb la milionada no se n’han comprat un de nou, tant que li agrada fardar a ella pel poble. Quan sortia i s’arreglava d’aquella manera semblava una pepona! I el marit cornut!

Caram! M’ha sortit que ni pintat!. Un a la garjola, l’altra encara es basqueja cridant. I jo, representa que ja sóc cendra. I amb el sarró ple.

Au, maco, vinga!, engega d’una vegada, a veure si encara em trobaran aquí, que ja seria mala sort.

Ara!!, ja era hora. Endavant, nano, fot-li canya! A tota merda que ja he perdut prou  temps.

Un soroll de ferralla es va sentir camí enllà. La polseguera va durar una estona, fins que al cap d’uns minuts alguna cosa va espetegar en aquell indret silenciós i una olor de socarrim empudegà l’aire.

AVUI, dissabte 3 de juliol

Notícies breus: A  la masia de cal Coix prop del terme de La Vall s’ha trobat el cos calcinat d’una dona. Uns quilometres més enllà, el cadàver del mosso ha estat trobat dins un cotxe estimbat. Al portaequipatges hi havia una maleta amb més d’un milió de pessetes. En T.G.B., l’amo de la masia, ha estat detingut  quan es disposava a marxar amb el tren; nega els fets. Ha estat posat a disposició judicial.

Núria Comas