Un Dilluns per Amanda.

Obro els ulls desorientada, el primer que enfoco és la finestra de vidres emplomats.
Respiro alleujada. És el meu dormitori.
Des de que la Gertrude em va abandonar per fugir amb el Sebastian, cada nit es una aventura que es difumina a l'endemà en imatges etíliques no sempre agradables. No em llevo sempre on toca.
El despit per l'abandonament m'empeny a buscar plaers fugaços i boniques mentides en els primers llavis que em dediquen un somriure.

Tinc el cap tèrbol i pesant. Una piconadora treballa dins el crani triturant les neurones que troba.
Un soroll diferent es va fent present, travessant capes de embotiment fins que capto el seu significat. Són els motors de la banyera d'hidromassatge en funcionament.
Em paralitzo, immòbil com la mosca atrapada a la teranyina quan intueix que s'apropa l'aranya, resistint-me a girar-me per esbrinar la identitat del meu visitant. No goso respirar, atenta a nous indicis sonors.
- Què vas fer ahir tros de suro? Amb qui et vas ficar al llit? - em planyo.
Una terrible certesa m'assalta. Aixeco els llençols. El que em temia, estic tota nua, encara pitjor, sense depilar.

Aconsegueixo asserenar-me desprès d'un lleuger mareig. Ensumo l'aire viciat a la recerca de nous indicis: la ferum normal a mitjons bruts, llençols que tenia que haver rentat fa una setmana, i perfum barat que no identifico. Jo faig pudor a suor, tabac i ginebra.
El soroll de les bombolles explotant en la sopa calenta que és la banyera em treu de polleguera. -Perquè no canta? Tothom canta al bany.
Em regiro dins el llit, no puc suportar estar més estona d'esquena. Una acció tant senzilla em fa venir basques. Em faig la falsa promesa que tornaré a beure tant.
- Que vaig fer ahir?. Vaig tornar a insinuar-me matusserament al cambrer del Tabú?. És ben possible, i ....... sí!, una noia, una rossa de corbes generoses ..... no això va ser al Tequila, ..... desprès, merda!, no ho recordo.
Amago el cap sota el coixí, i venen algunes imatges confoses. Aquell paio escanyolit i amb pinta de pertorbat. No, ell no. No he pogut caure tan baix.

La porta del bany no està del tot ajustada, un baf blanquinós s'esmuny apropant-me l'escalfor de l'altra cambra.
Tinc que esbrinar qui gasta els meus xampús i embruta les tovalloles. Ni tant sols faig l'esforç de posar-me alguna cosa al damunt. Miro de no caure, eludint els paranys de les muntanyes de roba, escampades com en camp de mines. Tot gira, però aconsegueixo agafar-me al marc de la porta. L'obro d'una puntada, intentant oferir la imatge d'una llunàtica violenta que faci impossible qualsevol intent d'apropament o conversa.
- Què collons ....? - callo abans d'acabar la frase. No hi ha ningú dins la banyera. Contemplo amb la boca oberta les bombolles que segueixen explotant, gronxant la meva col·lecció d'aneguets banyuts.
Començo a sentir-me alleujada. - Vaig ser jo, doncs? -. Assajo una ganyota que vol ser un somriure.
M'apropo al mirall i em quedo glaçada. El cor em batega desbocat. Les cames em fan figa, i em deixo caure al terra humit i relliscós. La seva fredor no m'ajuda a baixar la sufocació que sento. Amb el meu pintallavis de l'Oréal han escrit un missatge. Llegeixo un cop i un altre:

“Amanda, hem sortit a buscar alguna cosa de menjar. Te'm preparat el bany. Te l'has ben guanyat”. Petons, Gertrude i Sebastian.

(exercici: escena amb conflicte).
Sergi G. Oset. Curs d'Escriptura Creativa